idiomes
Endolcim-nos la vida, però no amb sucre (Sacarosa) • MERCÈ VANCELLS nutrició i salut integrativa
16676
post-template-default,single,single-post,postid-16676,single-format-standard,bridge-core-2.4.9,ajax_fade,page_not_loaded,,side_area_uncovered_from_content,qode-theme-ver-23.4,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-6.4.0,vc_responsive

Endolcim-nos la vida, però no amb sucre (Sacarosa)

Endolcim-nos la vida, però no amb sucre (Sacarosa)

  • El que coneixem comunament com a sucre de taula és un disacàrid (glúcid) químicament format per molècules de sacarosa (la sacarosa és glucosa y fructosa enllaçades) i és del que parlarem avui.

A banda d’això, també anomenem sucres als glúcids que trobem en alguns aliments com la fructosa (en les fruites), la lactosa (en la llet), la glucosa (en el raïm, la mel i en la sang), el midó (en els cereals, tubercles, carbassa, castanyes) i la maltosa (sucre de malta). Aquests altres sucres formen part dels aliments, no és el mateix menjar la sacarosa sola, que menjar-la de la canya o de la remolatxa directament. Però si els refinen i els afegeixen refinats a altres aliments, tenen el mateix efecte que la sacarosa que ara ens ocupa.

El nom “glúcid” engloba tots els derivats de la glucosa i prové del nom grec “glykys”, que vol dir dolç.

 

  • L’origen del consum de sucre és ben antic, se’n consumia a l’Índia per la seva dolçor, mastegant la canya de sucre i, posteriorment, es va anar estenent el cultiu a Nova Guinea, Occident, Àsia i Orient Mitjà.

Els inicis de l’obtenció del sucre de la canya (Saccharum officinarum) es remunten a la Xina, s’utilitzaven uns molins rotatoris de pedra.

Durant segles, el sucre va ser un secret d’Orient. Els europeus el van descobrir en el segle XI i van estendre el cultiu de la canya en climes tropicals, essent el Carib un dels llocs en què més se’n cultivava, per poder-lo exportar a Europa.

El preu del sucre era altíssim entre els segles XI i XVIII.

A partir del Segle XVIII es va començar a cultivar a Europa la remolatxa sucrera (Beta Vulgaris, espècie resistent al fred) i després aquest cultiu es va estendre als EUA i a Rússia. D’aleshores ençà, el consum de sucre va augmentar vertiginosament.

La remolatxa sucrera no és com la que estem acostumats a menjar ara, de color vermell, sinó que és molt més grossa i de color blanc, pot arribar a fer 1 o 2 kg, i normalment no es consumeix sola, sinó que només es cultiva per treure’n el sucre refinat (sacarosa).

 

El sucre no existeix a la natura en estat pur. El sucre és un cristall sense vida, és inert. Quan consumim sucre només obtenim energia, però no vida. Precisament tot el procés d’extracció i cristal·lització es va fer per poder-lo exportar sense problemes, evitant que fermentés.

 

  • El cultiu de la canya de sucre i de la remolatxa sucrera no s’assembla gens i cadascuna d’aquestes plantes creix en climes ben diferents: la canya de sucre es cultiva en climes tropicals i la remolatxa sucrera en climes més temperats i freds. El procés d’extracció en les primeres fases també és diferent, no així les últimes fases del procés. El producte que obtenim és, però, molt igual: el sucre blanc refinat, purificat i cristal·litzat en estat mineral ha perdut la seva vitalitat, ja que en el procés d’extracció es perden vitamines, minerals, oligoelements, fibra i enzims, tots aquells nutrients que tenia originàriament i que podien contribuir a l’assimilació del sucre en el cos.

Perquè el cos pugui assimilar tots els aliments refinats i processats ha de fer un procés i un desgast extra, ja que no els reconeix com a aliment. En el cas del sucre, en haver-se eliminat tots els nutrients, el nostre cos ha de treure aquest nutrients d’ell mateix per assimilar-los, amb les conseqüències que això pot tenir: dèficit de vitamines del grup B (molt importants per al sistema nerviós), desmineralització i descalcificació dels óssos, i desvitalització en general .

El sucre integral no està tan refinat però té els mateixos inconvenients que el refinat blanc, tot i que conserva algun nutrient més.

 

Com ja hem vist, el sucre, a part de la dolçor no aporta res més al nostre cos, sinó que més aviat ens resta salut: en un principi ens proporciona eufòria, ja que fa augmentar el nivell de glucosa a la sang, però, un cop passa l’efecte inicial, el cos ens demana sucre de nou, i mentrestant va produint insulina per gestionar tot això, fent que el pàncrees, el fetge i el ronyons tinguin un excés de feina i es congestionin amb totes les conseqüències que això té per al sistema cardiovascular, circulatori i immunològic. Augmenta així el risc de desenvolupar diabetis tipus 2, obesitat, creixement i proliferació de fongs i bacteris no desitjats al tracte intestinal, càncers d’esòfag, d’intestí prim, de colon i de pit.

 

  • Com endolcir-nos de manera natural

Si el cos en demana dolçor, podem donar-li opcions més saludables, tal i com ens les ofereix la natura, i que aporten més beneficis a la salut, com ara aliments ja dolços, per exemple pastanagues, carbassa, castanyes, cereals integrals, fruita i mel.

Puntualment, si volem fer alguna recepta dolça podem fer servir aquests aliments, però val més evitar-ne el consum diari, ja que molts d’ells també tenen un contingut de fructosa molt elevat. Són els següents:

– Sucre de coco no refinat: s’obté de les sàvies de la flor de la palmera de coco, escalfant-les per eliminar-ne l’aigua. Creix en climes subtropicals.

– Xarop d’auró: és saba d’ auró, creix majoritàriament al Canadà.

– Panela o sucre de rapadura: no és refinat, ni cristal·litzat, és com una farina i s’obté de la canya de sucre, que només creix en climes tropicals.

– La mel crua: fins que no va aparèixer el sucre, l´únic edulcorant que hi havia  era la mel. En contraposició al sucre, la mel conté vida, ja que és un aliment que també té enzims, vitamines i substàncies actives que provenen tant de la flor com de l’abella.

– Estèvia: planta amb unes fulles molt dolces, originàriament el cultiu prové d’Amèrica, i s’ha estès a molts països, el nostre inclòs.

– Concentrat de poma: és un suc de poma concentrat.

– Xarop d’atzavara: s’obté per evaporació del suc de l’atzavara, cultivada en climes semi desèrtics, majoritàriament a Mèxic.

Tot aquests endolcidors tenen vitamines i minerals, en comparació amb els sucres refinats, però tot i així tenen alts continguts de sucres, i cal fer-los servir i consumir-los amb moderació. També hem de tenir en compte que molts d’ells venen de lluny, per tant, per preservar el planeta i afavorir la sostenibilitat, recomanem l’ús dels que es cultiven més a prop de casa vostra.

 

Els edulcorants sintètics endolceixen encara més els aliments i són menys calòrics, però tenen altres efectes secundaris, sobretot relacionats amb el sistema intestinal, les al·lèrgies, les tiroides i el sistema nerviós.

 

  • Aquests són alguns dels edulcorants sintètics que es troben en molts aliments i cal evitar: E-420 Sorbitol, E-421 Manitol, E-422 Glicerol, E-950 Acesulfam K, E-951 Aspartam, E-952 Ciclamat, E-953 Isomaltosa, E-954 Sacarina, E-955 Sucralosa, E-957 Taumatina, E-958 Glicirricina, E-959 Neohesperidina, E-960 Esteviòsid, E-961 Neotam, E-962 Sal d’Aspartam, E-963 Tagatosa, E-965i Maltitol, E-965ii Xarop de Maltitol, E-966 Lactilol, E-967 Xilitol, E-968 Eritritol, E-969 Advantam, E-1200 Polidextrosa.

Si us acostumeu a mirar les etiquetes del que mengeu, us adonareu que ingeriu molts més sucres i succedanis dels que imagineu.



Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies