Les arrels fixen la planta a la terra on poden absorbir aigua i les essències vitals que necessiten per créixer i proveir a la resta de la planta.
Com nosaltres, que per créixer necessitem les nostres arrels.
Com més integrem el nostre arrelament, més genuí serà el nostre camí, el nostre creixement.
Les arrels estan amagades com els nostres intestins.
Des de l’adolescència m’he sentit atreta per la ciència dels aliments i la nutrició. M’agrada conèixer tant la bioquímica dels aliments, com el seu origen botànic i la seva microbiologia. Així que vaig estudiar Enginyeria Agrícola Alimentària a la UPC i diferents cursos relacionats amb la nutrició i l’alimentació i els seus riscos.
Desprès de treballar en l’administració pública, en la indústria alimentària, i en el món corporatiu multinacional, vaig tornar al meu origen gràcies als estudis al Institute of Integrative Nutrition de Nova York, que m’ha permès integrar tot el que he aprés a la vida. No només som el que mengem, cal tenir en compte molts altres factors per tenir una bona salut i estar en pau.
També tinc la formació d’Aromateràpia i de la tècnica de Facioteràpia-Dien Chan, que m’entusiasmen per la seva senzillesa, eficàcia i rapidesa per sanar la part física i emocional.
Per ampliar la visió i el coneixement de la naturalesa del ésser humà i de la nutrició integrativa vaig fer estudis de Medicina i Psicoteràpia Antroposòfica i d’Agricultura Biodinàmica.
Des que tinc ús de raó, he tingut una relació emocional amb l’alimentació, pujant i baixant de pes regularment. Sempre menjava més del compte, disfrutava molt menjant. No deixa de ser un plaer immediat, que amaga altres mancances.
A part de menjar molt, també he tingut tendència a ser molt activa i productiva, tan socialment com laboralment. Això em portava a dormir poc i a menjar més durant el dia per aguantar el ritme. Sort que des dels 17 anys la pràctica de tai-txí, ioga i txi-kung em van ajudar a compensar en part aquest desequilibri.
Als 23 anys em van diagnosticar artrosi bilateral de maluc (el tenia com una velleta de 80 anys), i em van dir que abans dels 30 hauria de portar pròtesi. Des de llavors he anat buscant canvis i solucions per disminuir el dolor crònic i baixar de pes. He hagut de reconeixem coixa a la vida per aprendre a anar recta de nou. Gràcies a aquest camí encara no m’ha calgut la pròtesi. .
Als 24 anys una hemorràgia cerebral, em va deixar sorda d’una oïda temporalment, i se m’adormia part de la cara. De nou , el cos em demanava baixar el ritme imposat.. Però el camí de l’autoexigència i la responsabilitat va augmentar en tenir tres fills molt desitjats i una feina que no m’omplia al 100%. La prioritat era cuidar els altres abans que a mi.
De ben jove vaig triar la medicina homeopàtica en lloc de l’al·lopàtica i vaig obrir la porta a la curació a través de l’alimentació i tècniques no invasives per al cos i la persona. L’antigimnàsia em va ensenyar al llarg de 10 anys quin era el meu ritme natural i com escoltar-me.
Per reduir el dolor crònic del maluc vaig estudiar i seguir moltes dietes (vegetariana, macrobiòtica, ayurveda, Seignalet, Kousmine…). No n’hi ha prou amb portar una dieta sana per trobar-nos i sentir-nos millor, alhora s’ha d’anar fent un creixement personal, emocional i espiritual. Després de molts anys d’aprendre de totes elles, m’he adonat que la malaltia i el desig de curació són el camí.
El que m’omple en la meva vida per ser feliç i estar en equilibri són les coses senzilles. Compartir amb la família i els amics. Estar i sentir la natura. Passejar amb bicicleta per Barcelona. Teixir al meu teler. Crear barrets. Llegir. Mirar una bona pel·lícula. Tot això és meditar per mi.
Avui, mirat amb perspectiva, reconec que havia creat un personatge alegre que amagava una tristesa interna. La meva feina ha estat treure’m capes per reduir les meves pors, arribar a la meva essència i estar en pau amb mi mateixa. I m’agrada acompanyar als altres en el seu viatge a trobar el diamant interior que tots tenim, a vegades tan amagat dins nostre que no es veu.
